Agafa’m la mà

Enmig la foscor

brilla l’estel de l’esperança.

Enmig la tenebror,

s’apodera de mi la templança.

Les paraules que brollen del meu cor,

són paraules d’amor,

són paraules d’enyor,

que viatgen pel meu cos.

Paraules que volen per l’infinit,

fins arribar a les profunditats de l’esperit,

 escolten la meva llum,

escalfen la meva ànima.

T’acaronen cada nit.

T’acompanyen durant el dia.

T’escolten en el teu silenci.

T’estimen en el teu refugi.

Agafa la meva mà

disfressada de paraules.

No et quedis enrere,

vola immers en l’horitzó.

Caminem pas a pas,

l’arc de Sant Martí és aquí,

ens rebrà amb honors,

en sortir d’aquest horror.

Tempesta que rega els ulls,

tempesta que inunda els valors,

de la virtut i el coratge

de tots els companys de camí.

Regalarem el perdó

sense fer-nos esclaus.

Oferirem la comprensió,

sense fer-nos servils.

Caminant dignes,

cap a la sortida del sol,

cap a un nou dia;

on la solidaritat tombarà

la mediocritat;

on vencerà el valor

sobre la por;

on el desig cegarà

la foscor;

on la germanor serà 

la nostra fita; 

on l’amor guiarà

les nostres vides.

Agafa’m la mà

volarem plegats pels nostres anhels,

esculpint els paratges

de les nostres arrels.

Agafa’m la mà,

no la deixis mai caure,

l’einxaneta a punt d’arribar,

a punt de tocar el cel.

Tots hi sóm, no falta ningú,

donant pit, estant per sobre

d’aquest malson que superem,

llur sendera que desvetllem.

Les gralles dels àngels

celebren la nostra unió,

amb notes de passió

admiren nostra germanor.

Agafa’t ben fort,

no ens deixis mai sols,

la teva cançó de bressol,

sempre serà nostre consol.

Agafa’t ben fort, 

no et deixarem mai,

la música del cor,

ja no té aturador.

Olga Sànchez i Centeno

05 de novembre de 2017