CONFINAMENT CONTRARIAT

Confinaments confrontant realitats oposades, unint els extrems, amalgamant-los, a l’encop en un sol centre, generant significats situats en el fons d’un mateix. Espais, temps, silencis, quietud, esperança vers límits, atemporal, companyia, soroll, dejecció.

El nostre espai es torna en aquells moments que restem amb el reflex del que vàrem ser, on gaudim de l’amistat i de l’amor, com també, sofrim l’animadversió i la malvolença que un té cap a sí mateix. I mentrestant, brolla la vida que ha creat, a mesura que aflora el sentiment que ha confegit, mentre genera el pensament que ha escollit, tanmateix, expressant l’estat d’ànim que ha gestat. Per finalment, acabar percebent la respiració que ha oblidat.

Confinaments que ens revelen l’amnèsia al qual hem estat sotmesos, oblidant- nos de la nostra existència, generant sensacions d’ofec davant d’aquesta aparent quietud. Si quelcom ens ha desvelat dita captivitat, ha sigut la nova percepció que hem descobert del temps i de l’espai.

Un temps sense temps, estant quiets a casa sense aturar-nos, on l’espai s’ha reduït en un desert sorollós aclaparant l’aparent silenci, on la solitud s’ha presentat enmig l’acompanyament virtual i familiar, convertint tot plegat, la casa en una llar. Una llar sovint anhelada o sovint rebutjada, resultant de les experiències que la vida ens ha atorgat.

D’ençà aquest bandejament, l’espai i el temps ens ha permès retrobar-nos amb l’anhel humà, redescobrint l’amistat, la família i l’amor, aflorant les pors, les frustracions, la tristor. Transitant un camí, que aparentment no va enlloc, on tothom arriba a un destí ignorat mitjançant una sendera que ens condueix cap el sentit de la vida. Ens hem adonat que cada persona ocupa un espai, sovint desconegut. Hem descobert que cada idea demana la seva atmosfera, cada símbol dibuixa la seva zona, cada paraula escriu el seu lloc. Sense espai, la vida s’ofega. Sense temps, morim en vida.