EL COR DE LES TENEBRES

En un 6 d’abril de 2021 m’endinso dins teu, per conèixer-te, per comprendre’t. Les primeres línies, on parles dels rius navegables, em fa recordar la teva gran passió per la navegació que vas haver d’abandonar en caure malalt de malària en el viatge al Congo que vas fer, (Conrad, J.; 2020: p. 7), quan de sobte, em sorprens amb mots com “[…] tras siglos de buenos servicios a la raza […]” (Conrad, J.; 2020: p.11) o “[…] sentiría que el salvajismo, […] lo había rodeado por completo […]” (Conrad, J.; 2020: p. 15).

Després d’un breu descans per pair el que havia llegit, et segueixo explorant. És dia 7 d’abril, tot i que desconcertada, però alhora intrigada, hi ha quelcom que em diu que et doni una oportunitat per poder donar una explicació a les paraules tan dures que utilitzes vers uns éssers humans. Segueixes, no pares de dir: “negro, demonios, sombras negras de enfermedad, bultos […]” (Conrad, J, 2020; pp. 35-37),  en canvi, de manera oposada, i totalment dual, comentes “hombre blanco elegantemente vestido que parecía una visión. Ser milagroso. Respetaba a aquel tipo” (Conrad, J.; 2020: p.38), “[…] el cuerpo de un negro de mediana edad, con un agujero de bala en mitad de la frente, […] pudiera ser considerado una mejora permanente […]” (Conrad, J.; 2020: p. 43). 

Enmig dels calfreds, segueixo viatjant amb tu cap l’interior de la jungla, observant que també pot ser un viatge cap a l’interior d’un mateix… o, tanmateix, un viatge d’acceptació de la teva malaltia, que et va fer renunciar a tot allò que et donava vida i et portà cap a una foscor inesperada.

Al mateix temps,  em despistes una mica, no sé si el Senyor Kurtz, o bé està mort, o bé, estàs jugant amb les paraules enmig del buit de la jungla per tal de fer-nos sentir els teus neguits. Em perdo sovint en el cercle infinit dels teus pensaments que envolten els prejudicis del teu temps. Realment, m’estic perdent en l’immens món dels teus pensaments disfressats de paraules? 

“Les debemos parecer necesariamente [a los salvajes] unos seres sobrenaturals, de manera que nos acercamos a ellos revestides con los poderes de un dios” (Conrad, J.; 2020: p. 104). “Tal vez os parezca extraña esta añoranza de un salvaje que no importava mucho más que un grano de arena en un Sáhara negro. Pero es que había hecho algo, había manejado el timón. Durante unos meses lo tuve a mis espaldas, una ayuda, un instrumento” (Conrad, J.; 2020: p. 105). 

Veig aquí, que tens respecte pel timoner perquè el tira a l’aigua per a que no se’l mengin els altres com si d’un ritus funerari es tractés “Lo hice nada más concluir el sencillo funeral” (Conrad, J.; 2020: p. 107). T’he de dir, que aquest discurs etnocèntric i totalment racista, sembla por a comprendre l’altre que et fa de mirall del teu subconscient, el que no vols veure dins la teva jungla de paraules i amagatalls mentals i racionals: és a dir, la teva part instintiva i primitiva.

Amb tot això, la novel·la, rica en la descripció del context, va despertant els vells fantasmes de la colonització i del racisme que han estat i estan presents en la història de la humanitat. 

Començo el tercer capítol el dia 8 d’abril de 2021, del teu viatge que comença a ser el meu viatge. Comencem amb més acció i amb més intensitat com ho son les profunditats de la natura en les quals et veus immers, Conrad. Calfreds, estupor, pors inconscients van sorgint de l’interior. Arribes on és en Kurtz.  Estupefacció davant d’aquestes paraules: 

“Aquellas bolas circulares no eran ornamentales sino simbólicas: eran expresivas y desconcertantes, llamativas y perturvadoras […]. Y habrían sido mucho más impresionantes, aquelles cabezas clavadas en estacas, si los rostros no hubieran estado vueltos hacia la casa” (Conrad, J.; 2020: p. 119). O bé, “Vi el misterio inconcebible de un alma que no conocía ningún control, ninguna fe y ningún temor, pero que luchaba a ciegas consigo misma. (Conrad, J.; 2020: p. 137). 

Descrius la bogeria, a la qual estem tots sotmesos… és a dir, la nostra pròpia foscor. Tal com diu Kurtz: “Qué cosa más cómica es la vida […]. Lo máximo que uno puede esperar de ella es un cierto conocimiento de uno mismo (que siempre llega demasiado tarde) […]“. (Conrad, J.; 2020: p. 144). Per finalitzar de la següent forma: “Había emitido un juicio: EL HORROR!!!” (Conrad, J.; 2020: p. 145).  

Els homes de la tribu fan una salutació i la dona negra també, com si d’una alliberació es tractés, com si s’hagués aconseguit un punt on es trobaren ambdues dualitats. Quan vas tornar al món del ciutadà blanc, vas caure en el parany fosc de dita societat, com ho és, l’engany, les aparences, la hipocresia, mentint a la dona de Kurtz en el món occidental. FI. 

Conrad, em sento obligada a fer una breu reflexió per entendre el que expresses en el cor de les tenebres. Crec que, mitjançant la narració reflexiva, descrius els diferents mons que has percebut mitjançant la teva experiència vital, que romanen en el teu interior constantment. El primer capítol de la novel·la se’m va fer lent, pausat, sense acció, i a mida que va entrant al riu, va entrant l’acció i el lector al llibre. Sembla que tot vagi paral·lel. T’he de dir que el segon capítol ha sigut més amè. I el tercer molt intens.

En relació als personatges, crec que dos d’ells que tenen nom propi i que alhora, son el “leiv motiv” de la història, sembla que representen simbòlicament, la teva pròpia dualitat. És a dir, Marlow representaria la teva part més racional, objectiva, de l’home “blanc” i Kurtz representaria la teva part més primitiva, emocional i instintiva. 

Com bé Freud ho simbolitzava amb la “Teoria de la personalitat”, en l’allò o subconscient (les pulsions i els instints), el jo o preconscient (el que controla les pulsions) i el superjò i allò que es fa conscient (controla i reprimeix les pulsions).

En canvi, els altres personatges, semblen que t’acompanyen per sostenir la trama que sembla basada en la teva vida real, en el viatge al Congo que vas fer i que et va impactar profundament i et va marcar, inclòs el fet d’arrossegar seqüeles de la malària que vas agafar en aquest viatge. Tal com s’analitza  a l’article Joseph Conrad: el corazón de las tinieblas

El barco que debía mandar está averiado y su misión será recoger al agente comercial Georges Antoine Klein, que se encuentra gravemente enfermo. El Roi des Belges está al mando del danés Ludwig Koch y posee una tripulación de trece africanos, algunos caníbales. Transportará a cuatro pasajeros, entre ellos el propio Decommune. El barco remonta el río Congo hasta las Cataratas de Stanley. Conrad puede comprobar con sus propios ojos el grado de barbarie de los colonizadores, que se justifican alegando que son los agentes de la civilización blanca, cristiana y occidental. El capitán enferma durante la travesía y Conrad asume el mando de forma temporal. Georges Antoine Klein muere durante el trayecto de vuelta. Se ha dicho que Klein y Arthur Hodister, un aventuro que participa en la expedición y que más tarde será devorado por los caníbales, servirán de modelo para Kurtz”.  (Narbona, R.; 2015)

Tot i així, no comparteixo l’opinió d’en Achebe respecte la novel·la: “Su evidente racismo, […] no se ha abordado. ¡Y ya es hora de hacerlo!” (Achebe, Ch.; 1998: p. 49), donat que ell assegura que “Conrad tenia un problema con los negros. Su excesivo amor por el propio termino resultaría interesante para los psicoanalistas” (Achebe, Ch.; 1998: p. 50).

Crec que mostres la dualitat mitjançant les oposicions bo vers dolent, llum vers foscor, dona gorda vers dona prima, dona blanca -representant l’aparença- vers la dona negra -representant el misteri i la naturalitat-, i l’home blanc representant els excessos, la mentida, la hipocresia i la bogeria, vers l’home negre representant el salvatgisme, el canibalisme, i la irracionalitat, reflectida en el cor d’Àfrica. Tal com diu Chinua Achebe: 

El corazón de las tinieblas proyecta la imagen de África, como (el otro mundo), la antítesis de Europa y, por tanto, de la civilización, un lugar donde la cacareada inteligencia y refinamiento del hombre son finalmente burlados por la bestialidad triunfante”. (Achebe, Ch.; 2020: p. 41)

Però Conrad, al final, veus que la bestialitat de l’home blanc existeix, igual que la del seu oposat, disfressada de bons modals i d’enganys per amagar i no acceptar que els instints primitius, són part de la natura de qualsevol ésser humà, blanc, negre o de qualsevol color.

Dita dualitat també la centres en la bondat i la maldat, segons la teva percepció del món, com per exemple: “Pero la historia concreta tendrá lugar en el río Congo, verdadera antítesis del Támesis” (Achebe, Ch.; 2020: p. 41). És a dir, perceps el riu del Tàmesis com quelcom bo, però al final es va al Congo, riu que, segons tu, alberga el més dolent del planeta. Sempre jugant amb la dualitat i els extrems. Talment, aquesta dualitat em recorda a Plató amb en el “Mite de la caverna” que mostra dita dualitat: la llum i les ombres, la ignorància vers el coneixement, el món sensible vers el mon intel·ligible.

Un cop observada la narració dual que empres és just que la contextualitzem en el moment històric que vas viure. La teva època va estar marcada pels diferents processos de colonització, per part de les potències europees cap a  països de l’Àfrica, de la Índia, de Llatinoamèrica, etc. mostrant el tipus de salvatgisme racional, com és el de conquerir per potenciar les economies dels països conqueridors, i al mateix temps, promocionar els excessos, mostrant l’avarícia que el món racional ha creat per por a perdre quelcom, demostrant així, la seva pròpia primitivitat. Aquests eren els estereotips que hi havia en el teu context històric on predominava la colonització amb l’anul·lació cultural de la societat originària. Com diu (Achebe, Ch.; 2020: p. 53): “Conrad no inventó la imagen de África que encontramos en el libro. Ésta fue, y es, la imagen de África predominante en la imaginación de Occidente […]”.

Posteriorment, es va fer una pel·lícula basada en la teva novel·la l’any 1979. La gran pel·lícula s’anomena Apocalypse Now, dirigida per Francis Ford Coppola. Aquesta està ambientada en la guerra del Vietnam, i mostra d’una manera excel·lent, tot el que vas explicar a la teva novel·la. 

El trets més significatius del tarannà colonitzador de l’home blanc, està representat per l’exèrcit nord-americà, amb el coronel Gran Duque al davant: “aquella colina olía a victoria” (Apocalypse Now: 1979). En una de les escenes bèl·liques, sonà el sèptim de cavalleria per animar als soldats en la lluita. Aleshores, sonà la música de Wagner (músic que va ser un símbol nacionalista), amb el número musical “La cavalcada de las valquíries” que simbolitza l’entrada de les valquíries a l’escenari baixant des del cel, tal com ells anaven amb els helicòpters moments abans d’aterrar per conquerir la platja on volien fer surf, un altre símbol del ciutadà blanc nord-americà.

Marlow es sorprèn de l’actitud del coronel Gran Duque, li sobta aquest tipus de bogeria. Una mostra de la decepció de Marlow pel ciutadà blanc és quan el coronel Gran Duque diu: “Algún día acabarà esta guerra” (Apocalypse Now: 1979), Marlow contesta: “Yo ya había vuelto de mi patria y sabía que ya no existía” (Apocalypse Now: 1979), referint-se als pocs valors morals i ètics que hi havia als EEUU, fonamentat en la hipocresia que minvava la poca humanitat que li quedava al ciutadà nord-americà. No li agradava aquella societat basada en l’engany i en la poca autenticitat. Un altra escena on mostra els excessos, la incoherència i la falta de racionalitat del ciutadà blanc és l’escena de les noies ballant enmig d’un escenari improvisat (Apocalypse Now: 1979). Marlow era molt observador i objectiu, no s’implicava en allò que estava veient i vivint. Només tenia un objectiu a assolir mentre feia d’espectador d’allò que l’envoltava.

Una altra escena que em va impactar, Conrad, va ser quan torna a mostrar la part salvatge del ciutadà blanc amb la matança descontrolada d’unes persones orientals que anaven en una barca: “Los disparaban y luego les ponían una venda” (Apocalypse Now: 1979). Marlow volia seguir amb la seva fita i va acabar de matar a una dona que estava malferida i patint mentre els altres, que havien disparat indiscriminadament, el van mirar malament. 

Con més s’endinsen en el riu, els ciutadans orientals es tornen més tribals i primitius.  Tanmateix, el trajecte del riu em recorda al que descriu Dante a la Divina Comèdia, en el viatge cap a l’Infern: cada cop que s’endinsa en ell, es fa més intens i més anàrquic.

Un cop, havent trobat a Kurtz, aquest li diu: “Me puedes matar per no juzgarme” (Apocalypse Now: 1979) mostrant així que ningú està lliure dels instints més primaris. Conrad, si haguessis vist com s’agenollen tots davant de Marlow quan aquest mata a Kurtz, sorprèn el respecte implícit que es respira en aquella escena. Posteriorment, Marlow es desarma, i la resta també ho fan, al temps que marxa amb el seu company. 

Resumint, mentre tinguem un pensament dual, no cessarà la matança pel poder. Sempre hi haurà colonització (actualment globalització) per part de l’home blanc/ric vers l’home negre/pobre, etc., obviant que aquest pensament pot estar dominat pel cervell més primitiu (les pors, les inseguretats), que fa que vulguem posseir, dominar i defensar, la propietat. Hem de ser molt curosos amb aquest tipus de creença, donat que la vida no son només els extrems, també hi conviuen infinites possibilitats ubicades enmig dels extrems, amb els quals podem conviure i relacionar-nos. En un país hi ha blancs i també hi ha negres, en un país ric també hi ha pobresa, en un país pobre també existeix la riquesa. 

Aquesta cita, malauradament fa recordar el que vivim actualment amb el procés de vacunació de la covid_19 que, com sempre, fa sorgir la deshumanització d’alguns territoris vers l’etnocentrisme d’uns altres territoris:

”Los estudiosos de El Corazón de las tinieblas, suelen decirte que a Conrad no le preocupaba tanto África como el deterioro de una mente europea causado por la soledad y la enfermedad. […] el tema del relato consiste en ridiculizar la misión civilizadora de Europa en África, que es meramente un escenario de la desintegración de la mente del señor Kurtz. […] La auténtica cuestión es la deshumanización de África y los africanos que esta eterna actitud ha fomentado y continúa fomentando en el mundo”. (Achebe, Ch., 1998: p. 49).

Al final del camí que ens has mostrat, ens trobem tots en un mateix punt, en el cervell més primitiu. Assolint l’horror i, alhora, el respecte pel reconeixement d’aquesta part. La qüestió rau, en com ens relacionem amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. Pensem-hi, Conrad. Tal com mostrava Plató en el “Mite de la caverna”, els extrems ens enceguen, en canvi, el coneixement que ens mostra dits extrems, ens situa en un punt on podem cercar la claredat. 

BIBLIOGRAFIA EMPRADA

Achebe, Ch., 2002. “Una imagen de África: racismo en ‘El corazón de las tinieblas,’ de Conrad” (pp. 39-56). A: Marzo, Jorge Luis, y Marc Roig (eds.). Planeta Kurtz: Cien años de El corazón de las tinieblas de Joseph Conrad. Barcelona: Mondadori. 

Alighieri D. (autor); Sagarra, J.M. (trad.), edició bilingüe (2019). “La Divina Comèdia. Capítol Infern, Cant V”. Barcelona: Quaderns Crema.

Ariadna Freud, 2011. “Teoria de la personalitat”. [Article en línea]. [Data de consulta:  14 d’abril de 2021]. Recuperat de: http://ariadnafreud.blogspot.com/2011/03/teoria-de-la-personalitat.html

Arrieta, E. “Mito de la caverna de Platón”. Cultura genial. [Article en línia]. [Data de consulta: 16 d’abril de 2021]. Recuperat de: https://www.culturagenial.com/es/mito-de-la-caverna-de-platon/

Conrad, J., trad. Jordà Forteza, E., 2020. “El corazón de las tinieblas”. Barcelona: Austral Singular.

Ford Coppola, F. (1979). “Apocalypse Now”. Barcelona: Manga Films S.L. 

Narbona, R. 2015. “Joseph Conrad. El corazón de las tinieblas”. Los ojos de hipatía. [Data de consulta: 14 d’abril de 2021]. [Article en línea]. Recuperat de: https://losojosdehipatia.com.es/cultura/libros/joseph-conrad-el-corazon-de-las-tinieblas/

Said, E., 1993. “Dos visiones de El corazón de las tinieblas.” Cultura e imperialismo (pp. 57-73). Barcelona: Anagrama.

Gràcies Pau Gerez Alum, per la teva docència i inspiració.

Autora: Olga Sànchez i Centeno

25 d’abril de 2021