FILOSOFIA I CULTURA – LA POSTVERITAT

L’actualitat és caracteritza pel postmodernisme, una època que dona resposta a uns valors que provenen d’una època anterior, del modernisme. El modernisme va sorgir després d’una època de foscor. El pensament modernista es va deslligar del poder eclesiàstic i de les monarquies imposades per decret “diví”, apareixent ciutats nació que buscaven el desenvolupament humà mitjançant la raó, constituint aquesta un element important de totes les accions humanes. A partir d’aquest racionalisme es crea un món sense valors limitadors amb infinites possibilitats per poder canviar el món. Alhora emergeix un desenvolupament de les forces industrials i tecnològiques amb unes conseqüències inimaginables, com per exemple, un individualisme generat pel capitalisme ferotge, que persegueix objectius egocèntrics, de producció i de consum provocant un augment de la bretxa socioeconòmica.

Paul Ricoeur, va encunyar al 1965, el terme “mestres de la sospita”, amb els autors Karl Marx, Frederic Nietzsche i Sigmund Freud que posaven en dubte el poder de la raó. Assenyalaven el caràcter amagat amb el qual es presenta una falsa realitat, que ha tergiversat el sentit, mostrant que la veritat apareix invertida o disfressada (Wikisofia, 2018). Els tres mestres de la sospita, qüestionen la llibertat de l’home, limitada per la religió, per l’estat, entre altres variables. Evidenciaven, cadascú des del seu àmbit d’investigació, que hi havia una falsa consciència que s’havia generat i desenvolupat, reflexionant sobre el que actualment anomenem, postveritat.

Per exemple, Karl Marx criticava la falsa consciència política, econòmica i social, considerant que el capitalisme era un mode de alienació de l’ésser humà i un sistema explotador de l’ésser humà. Critica la relació entre opressors i oprimits, compostes per les forces productives i per les relacions de producció que sorgeixen entre elles. La filosofia, la religió i la ideologia predominant mantenia els privilegis de les classes dominants assegurant el sistema de classes generat per l’estructura econòmica establerta.  Marx va proposar una forma d’igualtat d’oportunitats on desapareixerien les classes socials tal com les coneixem.

D’altra banda, Frederic Nietzsche critica la falsa consciència ètica, moral i científica. Creia que els valors dominants havien perdut credibilitat en la vida de les persones. I, que aquests eren creats pels poderosos que serveixen per a dominar als oprimits. De fet, Nietzsche afirmava que hi havia dos tipus de moral, la de l’esclau i la del poderós. La de l’esclau és la dels dèbils, basada en la compassió, la humilitat i la paciència que depenen d’una moral superior, i la moral del poderós, que és aquella que es centra en si mateixa, en l’exigència i en l’afirmació dels impulsos vitals. Nietzsche afirmava que en el futur l’ésser humà serà una persona poderosa, un “súper home”, que no es sotmetrà al poder, serà segur, independent i viurà en llibertat.

Per últim, Sigmund Freud critica la falsa consciència racional. Freud afirmava que tenim uns instints i uns  impulsos inconscients que dominen la nostra activitat racional i la nostra conducta, prioritzant el plaer immediat mentre el seu entorn social va canviant sense que se n’adoni. Creia que ho podem solucionar i defendre’ns d’aquests impulsos inconscients, controlant-los mitjançant la teràpia psicoanalítica, aconseguint viure en pau i en harmonia en societat.

El potsmodernisme que apareix a finals del segle XX, sorgeix de la desil·lusió i el desencantament del modernisme per a produir un món perfecte. Gràcies al capitalisme tardà que es desenvolupa després de la Segona Guerra Mundial, creixen les forces productives i canvien els objectes de producció modificant les classes socials i ampliant la bretxa social. Els canvis socials més rellevants van ser, passar d’una economia de producció a una economia de consum; els mitjans de masses i el màrqueting es converteixen en centres de poder, es perd la intimitat i la vida dels demés es converteix en un “show”. I, els canvis sociopsicòlogics que es van produir van ser el missatge de que la única revolució que és important és la revolució interior, vivint sempre en el present, traient la importància al passat i al futur. Es busca lo immediat, es perd la fe en la raó i la ciència i desapareixen molts idealismes que fins ara havien perdurat. De fet, els idealismes s’han canviat per l’economia.

Jameson afirma que la cultura “d’aquí i ara”, de viure sempre al moment, a l’instant, tan caracteritzada per aquesta postmodernitat, ha comportat la pèrdua de memòria històrica, encegant-nos per no poder veure les coses que ens van succeint, en perspectiva. Ara, no hi ha temps ni espai mental per poder fer aquesta reflexió per la velocitat de paquets de dades d’informació i d’inputs rebuts, provocant que qualsevol informació dada al minut ja és informació caducada i sense contrastar. La societat s’ha vist abocada a un continu flux d’instants de postveritat, i no hi ha temps ni criteris suficients per fer-ne una anàlisi crític. Només es pot seguir aquest flux de consum, aparentment infinit, predicat per la religió de l’economia, essent conscient de que el dubte ens pot portar a una informació veraç.

Observa que la postmodernitat ha desdibuixat la frontera entre la cultura de l’elit i la cultura de masses. L’era moderna es basava en una societat industrial amb una economia basada en les màquines i la indústria de fabricació, i s’ha passat a l’era postmoderna basada en una societat postindustrial i una economia basada en el coneixement i amb la industria del reciclatge. De fet, la industria del reciclatge es veu clarament en el cinema actual, on la gran part de pel·lícules que es projecten estan basades en personatges de mitjans del segle XX però adaptats al segle XXI i en alguns teatres també es reflecteix donat que reciclen obres escrites en segles anteriors per assegurar-se un benefici capitalista, enlloc d’arriscar-se a oferir idees noves del segle XXI. El que importa és el benefici que es pugui obtenir i assegurar-se un bon taquillatge. Per tant, veiem com Jameson fa una radiografia actual, on veu que la cultura i tota la informació que rebem està subjecta a la nostra forma de vida, totalment basada en l’economia mercantilista i neoliberal, un capitalisme ferotge on l’important és el benefici productiu, envers la qualitat del missatge.

D’altra banda, Lyotard, crea una missiva sobre història universal enumerant els grans relats escrits i els dona per morts. S’oposava als universals, als metarrelats i a la generalitat. Criticava als universalistes de la Il·lustració soscavant els seus principis generals. El postmodernisme, juntament amb Lyotard, proposaven la simplificació de les metanarratives, perquè eren grans filosofies i històries del món com una possibilitat de conèixer tota la ciència o la llibertat absoluta. Lyotard analitzà quatre metarrelats: el del cristianisme, el del marxisme, el de l’Il·luminisme i el del capitalisme. Critica el relat cristianisme i el seu ésser superior, també critica el relat marxista, dient que el proletariat venç a la burgesia i s’arriba a l’estat de la plenitud. Un altre relat que critica és el relat de d’il·luminisme,  que, amb els enciclopedistes, creien que el sorgiment de la raó, com un déu tot poderós, portaria als homes amb tanta racionalitat que no existirà pas la racionalitat. I, per últim, critica el relat capitalista  que deia que arribaria un moment en que la prosperitat serà per a tothom.

Si ens fixem, aquests relats indiquen una característica teleològica, és a dir, aquests van cap a un fi inevitable que es complirà per tal de legitimar un fet. Tal com es veu en el relat de Marx, aquest legitima la revolució del proletariat; o el relat capitalista que legitima l’economia; o el relat il·luminista que legitima la raó; o el relat cristià que legitima l’existència de déu. Lyotard apostava pels petits relats, per la fragmentació de la història. Molts relats que es tenen que comunicar i interaccionar, com una multiplicitat de fets on cadascun tingui un centre en si mateix, donant lloc al multiculturalisme, és a dir, al respecte de la diversitat. Al mateix temps, Lyotard va preveure l’auge del neoliberalisme, amb una pluralitat mercats financers, donant lloc a un mercat ordenat dins d’una democràcia plural amb diferents formes de vida.

Mentrestant, Baudrillard, afirma que en el món postmodern no hi ha realitat sinó que el que  existeix és un “simulacre de la realitat”, similar a una realitat virtual que han creat els mitjans davant la frustració del sistema. Només reprodueixen el seu reflex, la veritat mundial reproduïda de forma parcial, generant hiperrealitats, és a dir, de realitats simulades imposades subtilment en l’imaginari col·lectiu.

Els media ens atorguen el que volem per a fomentar una societat de consum, jugant amb la percepció i comprensió de tot el que va succeint, reproduint i manipulant la realitat, millorant o inflant les característiques del producte o de la informació. Aquests produeixen una cultura de l’espectacle mitjançant jocs de llum amb celebritats o persones que cultiven el cos i la imatge superficial, fixant així estereotips de persones que s’allunyen de la diversitat humana. Però, les persones s’identifiquen amb aquests discursos, amb aquests personatges que els media han creat. La fórmula que usen és la bellesa física, els romanços, delinqüència racionalitzada i un sistema competitiu. Inclòs, els informatius, de vegades, donen notícies d’aquests personatges com si fos informació veraç envers d’informació dissenyada per la cultura de l’espectacle. Però, tot això és cultura? Baudrillard diu que estem en un estat social secundari, absent, emboirat, sense significació, confusos, irresponsables i sense un procés intens de reflexió. I, el problema esdevindrà quan això sigui l’únic que existirà sense tenir cap altra opció.

En el món polític succeeix el mateix. Són discursos molt ben estudiats, frases breus, paraules clau que remouen qualsevol cos emocional, totes elles expressades amb un to de veu adient a cada paraula. Al mateix temps, la persona que dona el discurs és una persona estereotipada en un  cànon de bellesa perfecta, amb roba informal però de qualitat, molt pentinats i amb un maquillatge que atrau qualsevol ull. És a dir, s’ha creat una política de masses que el que pretén és tenir una gran massa de persones que consumeixi el seu discurs. És a dir, la política s’ha tornat un producte de consum de masses envers d’una gestió de la societat informada, reflexiva i conscient de la influència que els seus programes electorals tindran en les nostres vides individuals i socials. Podem observar que la funció informativa dels media, ja no tracta d’informar a la ciutadania, sinó de confirmar discursos polítics atractius i entretinguts, per a que aquest missatge emocional, arribi als oients que han escollit prèviament, perquè són potencials consumidors del seu producte. Aquest consumidor preferent de la postveritat, gent de classe mitjana, amb aquests discursos es senten d’una classe social que no els pertoca, provocant una falta de consciència de classe. Gràcies a aquest procés identificatiu, les persones prenen decisions envers aquest símil, comprant discursos de polítiques repressives dels seus opressors.

Amb tot plegat, veiem que la postveritat és un mot que encaixa en els escenaris “post” que vivim en la postmodernitat. Postveritat es correspon amb el capitalisme postindustrial (tercera fase del capitalisme amb predomini financer, on la seva versió és la societat de coneixement desigual); amb la societat del post benestar convertida en la societat del malestar; i amb la postmodernitat, caracteritzada per un pensament fluid, impressionable, subjectiu i narcisista. La postveritat com a mitja veritat adornada amb una emoció que ens porta a dir que, la veritat o les dades científiques després d’un anàlisi rigorós, interessen menys que les creences, que els sentiments, que els líders o que els “trènding” tòpics.

El resultat de tot plegat, és una fragmentació de la informació, amb una globalització hiperconcentrada en poques plataformes i amb un accés a la nostra privacitat desmesurada, en la que comercien constantment, i que, paradoxalment, passa per paràmetres de vigilància. Amb tot això, és molt difícil tenir una comunicació social objectivable.

Tanmateix, el camp de la postveritat requereix, a priori, aplicar el camp del saber, de l’educació i de la maduració de l’opinió pública, recuperant la memòria històrica, els valors ètics i morals i la consciència de classe per tal de poder tenir una resposta crítica, reflexiva, profunda i analítica de la informació i dels inputs que ens van arribant constantment al llarg del dia.

BIBLIOGRAFIA

Vila Abenza, J.R., (2012). “Filosofia i cultura”. Teoria de la cultura. Barcelona: FUOC

Storey, J. (2012): “La posmodernidad”, (pp. 237-260).Teoría cultural y cultura popular. Barcelona: Octaedro S.L.

Freud, S. (2016). “El malestar en la cultura y otros ensayos”. Madrid: Alianza Editorial S.A.

Coughlan, S. (2017). “Qué es la “posverdad”, el concepto que puso de moda el “estilo Trump” en Estados Unidos. BBC News Mundo. [Article en línea]. [Data de consulta: 21 d’octubre de 2019]. Recuperat de: https://www.bbc.com/mundo/noticias-internacional-38594515

Amón, R. (2016). “Posverdad, palabra del año”. El País Internacional. [Article en línea]. [Data de consulta: 21 d’octubre de 2019]. Recuperat de: https://elpais.com/internacional/2016/11/16/actualidad/1479316268_308549.html

Wikisofia (2018). “.Filosofia de la sospita”. [Article en línia]. [Data de consulta: 30 d’octubre de 2019]. Recuperat de: https://www.wikisofia.cat/wiki/Filosofia_de_la_sospita

Marlayala (2014). “El simulacro: pone en duda todo lo que creemos real”. Mediosfera. [Article en línea]. [Data de consulta: 31 d’octubre de 2019]. Recuperat de: https://mediosfera.wordpress.com/2014/01/31/el-simulacro-pone-en-duda-todo-lo-que-creemos-real/

Cenizas de guerra (2019). “Hiperrealidad e influencia de los medios”. [Vídeo en línia]. [Data de consulta: 23 d’octubre de 2019]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=y8gIvscxL3Q&list=WL&index=10&t=4s

Prestel, C. (2019). “Los maestros de la sospecha”. [Vídeo en línea]. [Data de consulta: 31 d’octubre de 2019]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=pRaHlnQZPzg

Represas, M. (2019). “Jean Baudrillard. Hiperrealidad. Qué es la realidad. Filosofía. [Vídeo en línia]. [Data de consulta: 23 d’octubre de 2019]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=vqEMdeS4MHU