L’ONCLE QUICO

 

Mirant estàs

estimat Quico,

ulls del cel acompanyats

per la garbinada

que vas apartant

els núvols de l’oblit.

Mans prodigioses

coneixences de vida,

d’una vida passada

presents dia a dia

dins les nostres rutines.

Mirant al infinit

davant lo nostre riu,

davant la teva història

hi veig reflectida

la teva música.

Notes llunyanes

que es van desplaçant

des de els peus del castell

fins aquí,

cançons d’un grup de músics

tradicionals i eternes,

guitarres i bandúrries

en nom de Mikerensa.

Notes inventades

pel teu pensament

i descrites pels teus dits,

que es van relliscant

per les cordes

d’aquell instrument

que va desprenent màgia,

d’aquella guitarra

símbol de creació divina.

Un instrument

que va fer la teva llar,

una fusta

que va crear els teus llaüts.

Artesà del llaüt

vida dins el riu

de Miravet a Mikerensa

honor dels avantpassats.

Art vivent,

Mestre d’una fusta poètica,

que va descrivint

tota la bellesa,

que recorre per les venes,

esclatant en cada moment

dins el cor

de les teves creacions.

Creacions màgiques

naixement constant

de les vivències viscudes

de les guerres més sentides.

Sastre d’il·lusions

cosint punt a punt

la germanor dels teus veïns,

fruit del caliu d’aquesta vila.

Màquina humana

que vas per allà dins,

picant el canyo

en busca de menjar

de la llar de les famílies.

Miner indefens

lluitant a contracorrent

plantant-li cara

a aquesta grandiosa

i imperiosa muntanya;

però,

digna és d’admirar

que vas fer

d’aquesta muntanya,

la teva aliada que,

et va donar l’aliment i,

et va aportar el teu sostre.

Pujant serra amunt

pujant serra avall,

d’aquest gran castell

arquitectura sàvia.

Testimoni,

de vides inèdites,

junt en estes mans castigades

artesanals de somnis,

constructores de la llar

que varen crear, pedra a pedra,

la necessitat d’un ésser humà,

la superació de l’esperit.

D’allà lluny, encara sentim

la teva veu, de com parlaves

amb to d’admiració barrejat,

amb un so nostàlgic,

d’un dels pilars de casa teva;

Si!

aquest pilar canta,

aquest pilar sona,

guitarra meva

guitarra de la llar,

pilar de la música,

sempre sentint

les teves melodies

deambulant per aquesta casa.

Pilar de la bellesa

que va pintant amb carbó

els més bells paisatges,

cosint amb l’amor de la Maria,

els més romàntics sentiments.

Faceta de paleta

músic d’entre els músics,

tot dins una ànima invencible

reflectant la llum eterna,

mescla de notes i passió

amb sorra, aigua i ciment.

Barreja divina

d’un estimat llauter!

Oncle Quico,

l’Oncle de tots,

ens has deixat

aquesta llavor,

collita d’experiències

herència dels avantpassats,

que van dansant

al voltant de la foguera

dins el foc del caliu

d’aquella Mikerensa,

dibuixada dins lo riu

dins lo camí del llauter,

abnegada en aquestes aigües

aquells records,

aquells sentiments,

que van flotant per la història,

que van transmetent els teus llaüts.

Una font de riquesa,

una font de saviesa,

fràgil com els cors trencats, però,

fortes com les llàgrimes

que van sortint al recordar

aquells moments d’aquella carismàtica vila.

Aquestes llàgrimes,

aquest sentiment,

aquestes creacions

no seran en va!

No n’hi haurà oblit, ja que,

els llaüts parlant per sí sols.

Fets de vida,

fets d’enyorances

dins la teva infantesa

convertida en història,

increïble per a molts,

 estimada per nosaltres,

 guardada amb gelosia

dins els nostres cors, dins les nostres arrels.

Estimat llaüt,

portes el cor d’un mequinensà

i les mans d’un ànima lliure

treballat pel esperit del seu valor.

 

Somnis d’una realitat,

plasmats en un bocí de fusta

transformat,

per una estranya màgia

amb un símbol d’identitat,

amb el símbol mequinensà!!!

 

 Gràcies a tu “Oncle Quico”,

gràcies al teu art, per l’amor al poble.

Olga Sànchez i Centeno

MEQUINENSA, a 4 de DESEMBRE de 2004